10-02-2022 Jeroglífics dins els llibres i…fora? L’interès per les "lletres egípcies" al segle XVI i el seu ús més enllà del paper i la tinta

La suggestió que la civilització faraònica, posseïdora d’una saviesa ancestral, suscità durant el Renaixement va cristal·litzar, entre altres vessants, en l’interès humanista pels jeroglífics egipcis. El detonant que el desfermà fou la troballa, el 1419, de Ieroglyphiká, un tractat grec de l’Antiguitat tardana atribuït ―no sense dificultats― a un autor alexandrí del segle V dC, Horapollo Niloo. La recuperació d’aquest manuscrit, juntament amb el rastreig d’altres
‘vocabularis’ d’inicis de la nostra Era on suposadament es recollia el testimoni de l’escriptura dels antics egipcis, motivaren a partir del segle XVI l’eclosió de repertoris emblemàtics entesos a manera de llenguatge jeroglífic, entre els quals destacà l’elaborat a mitjans de la centúria per l’humanista italià Pierio Valeriano. La concepció renaixentista dels
jeroglífics, la qual no podem deslligar d’una recepció cultural egípcia d’implicacions complexes, fou ben acollida en context hispànic, no només perquè encaixava dins la cultura polític-simbòlica del moment, sinó perquè contribuïa a modelar una part de la imatge de la Casa d’Àustria. D’aquí que les anomenades «lletres egípcies» li resultessin molt útils a la Monarquia espanyola del Cinc-cents a l’hora d’acomplir els seus propòsits propagandistes i de posar en marxa el seu aparell commemoratiu. Lluny del paper i la tinta, doncs, trobarem jeroglífics egipcis (o allò que es tenia, i s’entenia, com a tal) instal·lats tant en el marc del cerimonial regi com en emplaçaments sorprenents que desgranarem en aquesta conferència.