El Mur d’Adrià, el darrer bastió d’Occident

L’any 122, l’Imperi romà es trobava al zenit del seu poder sota el govern d’Adrià, l’emperador viatger. Aquest havia heretat del seu predecessor, Trajà, un Imperi en la seva màxima expansió amb quatre províncies de recent creació: la Dàcia, l’Aràbia Pètria, l’Armènia i la Mesopotàmia. Però uns territoris tan extensos necessitaven d’unes fronteres sòlides. L’estratègia principal en la defensa de l’Imperi fou acantonar soldats que, desplaçats des de Roma, vivien directament sobre la frontera mateixa, ja sia en campaments més o menys grans o entorn petites torres de control. Aquests militars tenien com a principal ocupació aixecar, reparar i defensar una frontera murada que ajudava a contenir, a l’altra banda, els enemics de l’Imperi.

Un d’aquests murs porta el nom de l’emperador Adrià. Aixecat en els confins més remots d’Escòcia, delimitava la frontera més septentrional controlada pels romans, sempre exposada als atacs dels bel·ligerants pictes.

El Mur d’Adrià va funcionar com a frontera estable de l’Imperi a la Gran Bretanya durant tres-cents anys.