Faraonat i Mansaya. La reialesa divina africana

  • Fin
    • DR. FERRAN INIESTA
      Historiador d'Àfrica. Fundador del Centre d'Estudis Africans i la revista científica Studia Africana.

    • Fundació Arqueològica Clos
    • 14 de décembre de 2016 à 19 hores

En temps neolítics aparegueren els reis, inicialment al capdavant de clans i pobles, si bé molt aviat es situaren al front de sistemes estatals. El rei pot ser un sacerdot mitjancer entre divinitat i societat (cas mesopotàmic), o bé un personatge d’alta sacralitat (grec i europeu). Ara bé, només a indrets d’Àsia, Ameríndia i Àfrica el monarca pot ser considerat una divinitat humanitzada. A l’entorn mediterrani, Kèmit i la Creta minoica foren les excepcions en un punt tan crucial com el lideratge polític de caire diví. Des de ben abans de la unificació, el faraó era un déu vivent i la seva funció era la clau de tot l’ordre social i la seva harmoniosa vinculació a la terra i al cel, a la vida i al més enllà. L’arquitectura política del faraonat no es pot entendre des de paràmetres semito-europeus, però sí amb criteris històrics de molts pobles africans que han disposat –o disposen encara– de veritables divinitats vivents: igual que el mansa, o emperador del Malí, al segle XIV; el Mwene Mutapa al Zimbabwe del segle XVII; o el Mogho Naba, a l’actual Burkina Faso, el faraonat és el punt on convergeixen les forces socials i còsmiques. En aquesta conferència veurem com la reialesa divina forma part substantiva del paradigma africà en els darrers sis mil anys.

Ce site utilise des cookies. En poursuivant votre navigation, vous acceptez l’utilisation de cookies. Obtenir plus d’information.