Faraonat i Mansaya. La reialesa divina africana

En temps neolítics aparegueren els reis, inicialment al capdavant de clans i pobles, si bé molt aviat es situaren al front de sistemes estatals. El rei pot ser un sacerdot mitjancer entre divinitat i societat (cas mesopotàmic), o bé un personatge d’alta sacralitat (grec i europeu). Ara bé, només a indrets d’Àsia, Ameríndia i Àfrica el monarca pot ser considerat una divinitat humanitzada. A l’entorn mediterrani, Kèmit i la Creta minoica foren les excepcions en un punt tan crucial com el lideratge polític de caire diví. Des de ben abans de la unificació, el faraó era un déu vivent i la seva funció era la clau de tot l’ordre social i la seva harmoniosa vinculació a la terra i al cel, a la vida i al més enllà. L’arquitectura política del faraonat no es pot entendre des de paràmetres semito-europeus, però sí amb criteris històrics de molts pobles africans que han disposat –o disposen encara– de veritables divinitats vivents: igual que el mansa, o emperador del Malí, al segle XIV; el Mwene Mutapa al Zimbabwe del segle XVII; o el Mogho Naba, a l’actual Burkina Faso, el faraonat és el punt on convergeixen les forces socials i còsmiques. En aquesta conferència veurem com la reialesa divina forma part substantiva del paradigma africà en els darrers sis mil anys.